Racisme popular

L’altre dia vaig anar a una xerrada del Manel Delgado. Si ho vaig entendre bé, sostenia que el racisme, tal i com es manifesta avui als barris treballadors, és bàsicament un recurs ideològic que utilitzen els treballadors menys qualificats per competir amb els treballadors immigrants per obtenir més recursos de l’estat del benestar. Perquè si aquests fóssin distribuïts atenent només a criteris objectius, i no pas ètnics, haurien d'anar a parar tots als treballadors immigrants.

Ambdós sectors competeixen per les ajudes socials, els pisos de protecció, les beques als menjadors escolars... I pitjor que tot això, la competència és a la baixa. Perquè els treballadors immigrants, amb el salari mínim de 600 euros que tenim -retingueu aquesta xifra!- pressionen a la baixa els salaris dels llocs de treball menys qualificats.

Efectivament, com diu Manel Delgado, els treballadors immigrants no competeixen amb les classes mitjanes ni altes, i per això, de la Diagonal cap amunt, som tots tan fantàstics i tan políticament correctes (visc a Gràcia, i juro que no he vist una dona amb el vel en els últims 10 anys). No hi competim, és més, ni tan sols els veiem.

Vist així, prosseguia Manel Delgado, el racista visceral, acostuma a ser un treballador putejat, i així és com l’hem de veure per aproximar-nos-hi. Ho he provat amb el darrer racista que m'he trobat a la barra del bar i he de dir que, per primer cop, he pogut mantenir una conversa bastant fructífera. M'he ficat al mig de la conversa, he parlat sense menyspreu, a continuació hem parlat sobre la necessitat de pujar el salari mínim a 1.000 euros, augmentar les inspeccions de treball i al final hem estat d'acord en evitar dividir els assalariats i així apuntar, tots a una, cap als rics.

La consigna

Me n'adono que les persones amb criteri sempre tenen la capacitat de qüestionar-se permanentment el propi treball, sense concessions. L'autocrítica és una capacitat extraordinària i de vegades molt emotiva.

Així ho vaig sentir fa poc, quan un insubmís m'explicava, impertèrrit, que havien fracassat, perquè l’havien cagat amb la consigna. És més, considerava que el moviment va ser contraproduent pels objectius que volia assolir, això és, debilitar l’exèrcit i la capacitat d’intervenció de l’Estat en conflictes armats.

L’argumentació és que la consigna "Insubmissió!" va accelerar la professionalització de l’exèrcit, amb tot el que això suposa d’increment de pressupostos, i per tant del poder de l’exèrcit i la fina línia que el separa del complex militar industrial. D'altra banda, va incrementar la capacitat de l’Estat per intervenir en conflictes armats, donat que mobilitzar tropes professionalitzades té un cost social molt menor que fer-ho amb tropes de lleva.

Vint anys després, el mateix insubmís es pregunta si el moviment contra la guerra d’Iraq no l'ha cagat també amb la consigna. Vam guanyar la principal consigna, la "Retirada de les Tropes", però a continuació ZP va incrementar les tropes a l’Afganistan, sense cap oposició.

Quina hauria d'haver estat la consigna? Segurament alguna de més garantista, per exemple, exigir un referendum abans d’entrar en conflicte. O no, no n’estic segur, en tot cas, volia parlar sobre la importància d’encertar la consigna.

Interpretar per apuntar

Dues persones parlen, des dels seus esquemes d’interpretació de la realitat, sobre la solidaritat amb Palestina. I cadascuna ens dona claus interpretatives per treballar millor:

El primer, politòleg, explica que el conflicte entre Israel i Palestina, des de la perspectiva de la sociologia del poder, no és pas un conflicte entre el poble palestí i l’Estat d’Israel, sinó entre les èlits israelianes vinculades al complex militar-industrial i les vinculades a l’economia civil israeliana. Les primeres estan interessades en què el conflicte es perpetuï, les segones en resoldre’l. El poble palestí, desposseït i sense cap poder de negociació, és mer espectador d’aquest conflicte central.

Un segon, antropòleg, explica que l’adhesió d’una bona part de sectors influents de la societat europea i catalana a la causa israeliana s’explica per una visió del món forjada per cinc-cents anys de colonialisme, segons la qual, estar al costat d'Israel és estar al costat de la modernitat i del progrés, mentre que els palestins representen el caos, les masses i l'endarreriment. Des d’aquesta perspectiva aturar el procés de colonització a Palestina, passa per un procés de descolonització mental a Europa.

El politòleg ens indica que si volem pressionar a Israel, no farem pas un boicot genèric, sinó que afinarem més, apuntant al complex militar-industrial, per exemple, demanant la suspensió del comerç d’armes entre Espanya i Israel. L'antropòleg ens indica que quan sensibilitzem la nostra societat sobre els drets del poble palestí, abans hem d’humanitzar-lo, fer-lo persona i poble. Per exemple donant a conèixer els seus escriptors, poetes, científics i manifestacions culturals col·lectives, com ho vol fer la Marató Cultural Marhaba Palestina.