Els bombardejos a Libia i l'islamisme polític antiimperialista

M'he pres la molèstia de consultar què diu l'islamisme polític antiimperialista. En primer lloc Nasrallah (Hezbolah), ahir 22 de març, repassa tot l'escenari de les revoltes, i toca també el tema de Libia i llença tres idees: 1) que la inacció dels països àrabs és el que permet la intervenció occidental. 2) Que aquesta intervenció obra les portes a que se'n succeeixin d'altres. I 3), saluda els revolucionaris libis i s'ofereix a ajudar-los amb el que pugui. Per la seva banda els Germans Musulmans d'Egipte, en un comunicat del mateix dia, centren la crítica contra Gaddafi i tots els dictadors i, de meś a més, els adverteix que si ataquen els seus propis pobles seran liquidats pels rampinyaires d'occident. Pel que fa als mitjans d'informació, Al-Jazeera obra en portada anunciant que els bombardejos frenen l'ofensiva de Gadaffi sobre Misrata i dona per bona la versió aliada (24 de març). El mateix dia Al-Manar (la TV de Hezbolah) explica en una insípida i solitària notícia que els combats a Libia continuen. El PIC (l'òrgan semi-oficial de Hamàs) no menciona res sobre els bombardejos de Libia. Al carrer, pel que jo sé, no hi ha manifestacions contra els bombardejos a Libia enlloc. I això contrasta amb les massives manifestacions per l'Iraq (2003) i Palestina (2001 i 2009).

Amb tot això vull dir que per mi hem de denunciar la connivència dels nostres governs amb els dictadors, la seva hipocresia, el seu militarisme i el seu cinisme. I hem d'estar atents i vigilants amb els excessos dels ianquis i sobretot del furercito del Sarkozy. Però no hem de permetre que aquest tema ens fracturi, ni tampoc hem de permetre perdre la credibilitat davant la nostra gent, perquè a mi em sembla probable que aquesta intervenció militar sí serà breu i sí es limitarà a castigar aèriament l'exèrcit de Gaddafi, bàsicament.

Aquesta guerra contra Gaddafi sembla un moviment tàctic (propagandístic bàsicament) dels EUA per estar en millor posició per afrontar els tres reptes més importants que se'ls hi plantejen en el nou escenari que es dibuixa: el primer, influir en el nord d'Àfrica. Però atenció, perduda la joia de la corona (Egipte), aquesta influència es dirimirà en un camp més democràtic, i jo crec que els iankis ho han acceptat, perquè no hi ha més remei i planifiquen sota aquest supòsit. Dos, la guerra de veritat, on s'hi juguen el futur com a potència hegemònica, per on reserven les seves debilitades forces (toves i dures) i a on alinien els seus moviments tàctics, que és el manteniment per tots els mitjans de l'estatu quo a la península aràbiga (inclús si això requereix la guerra contra Iran). I tres, vetllar pels interessos d'Israel, ara més que mai l'únic aliat poderós i fiable de la zona.

La intervenció a Libia, si finalment és una guerra humanitària propagandista i no pas una nova Afganistan, reforça la posició dels ianquis en aquests tres reptes, perquè es penja la medalla de demòcrata per influïr políticament i perquè senta un precedent d'intervenció militar humanitària (aquest cop real a ulls de la majoria), que els situa millor per intervenir a Síria o Iran. I França, doncs segurament és per una qüestió electoralista i no sembla que l'Obama els deixarà fer el piròman per Líbia (hi ha masses coses en joc com per cremar-se a Líbia). Per tant no caiem en la seva trampa, no diguem d'entrada que això serà un nou Afganistan, que acabarà amb ocupació, que tot és pel petroli libi, ni que els àrabs tancaran files amb Gadaffi, perquè per ara res ho fa pensar. Diguem que és una guerra propagandista a la qual no ens podem oposar frontalment, per respecte al poble libi, però que tampoc podem recolzar, perquè serveix a una estratègia regional imperialista. I per tant hem de fer com Hamas, Hezbolah i aquests, no fotre'ns de cul amb la intervencio, no fer-ne el caball de batalla, i passar bastant d'aquest tema de Libia perquè és una trampa, i centrar-nos en Yemen i sobretot Bahrein que aquí sí que no hi ha trampa i és on està la qüestió central ara mateix.

Si no ho fem, i el temps ens treu la raó, quedem com uns irresponsables, perdem credibilitat, i per això mateix, l'objectiu propagandístic de la seva guerra surt reforçat. A més no podem fer com ells, que utilitzen els pobles com a peces d'escacs en el taulell geopolític. Molts discursos esquerranosos destilen un sectarisme que espanta. Sobretot perquè la lluita de la majoria d'àrabs no és per la revolució socialista, ni res d'això, la majoria volen capitalisme, islam i democràcia. Com els turcs que el seu màxim objectiu és entrar a la UE, i viure com nosaltres. Encara no he vist ni una sola bandera ianqui, europea o israeliana cremada.

Dic tot això amb prudència perquè son temes molt dramàtics i perquè evidentment no n'estic segur. És només el que em sembla.