Cap a una Padania catalana?

El novembre de 2003 es celebraven eleccions al Parlament i gràcies a l'avenç espectacular d'ERC es va poder formar el primer tripartit "d'esquerres i catalanista" que va desallotjar la dreta del poder. Pocs mesos després ERC va quedar a només 180.000 vots de CiU en les eleccions a les Corts espanyoles. En aquells moments, molts vam creure possible arrebatar l'hegemonia del catalanisme a la dreta nacionalista.

Penso que amb aquest objectiu -el de contruir un catalanisme d'esquerres hegemònic- i en aquell context -el d'una dreta força debilitada-, partint d'una visió leninista de la qüestió nacional, semblava oportú apostar per un projecte d'Unitat Popular centrat en les consignes d'independència i socialisme. A grans trets Lenin considerava irrenunciable el respecte al dret a l'autodeterminació dels pobles. No obstant, creia adequat dedicar més esforços a aquest assumpte en la mesura en què la reivindicació nacionalista jugués a favor de l'avenç de les esquerres, i penso que a desembre de 2004 aquest era el cas.

Ara bé, ha plogut molt des d'aleshores. És més, ha plogut tant que ens trobem a les portes d'una situació inversa: no només hem perdut la senyera, fins i tot podem perdre l'estelada. Perquè és probable que Reagrupament sigui alguna cosa més que el PI, que sigui capaç de capitalitzar la reivindicació independentista, de tornar a CiU a la Generalitat, i de fer aflorar la xenofòbia en el discurs dominant independentista.

Arribats al cas, podrem seguir teoritzant fins a la sacietat que les lluites per la independència i el socialisme van indisolublement lligades, però els fets i el que es percebrà al carrer serà tot el contrari: que la reivindicació nacional és un terreny on la dreta se sent còmoda perquè és capaç de capitalitzar-la.

Si efectivament avancem cap a una Padània catalana per mi seria bò i convenient que l'Esquerra Independentista batalli durament per recuperar la bandera independentista, ara bé, el programa de la Unitat Popular hauria de replantejar-se el pes, i fins i tot l'oportunitat, de la reivindicació independentista.

Enllaços relacionats

• Carretero dóna la benvinguda a l'extrema dreta catalana
• Carretero posa Catalunya a disposició de l'exèrcit nordamericà
• Carretero aposta per un govern de Mas, abans que de Montilla.

Per què les persones volen tenir parella?

Com que no m'ensortia sol m'he dedicat a fer aquesta pregunta a tothom qui conec. Les respostes que he obtingut han estat majoritàriament en negatiu (i això ja deu voler dir alguna cosa).

Per por a la soletat és la més citada amb diferència, la segueix per comoditat, per poder pagar la hipoteca, per no estar deprimit pensant tot el dia que la vida és una puta merda, per dependència emocional, per egoisme, per no acabar alcohòlic, per por a sortir-se del ramat, per fumar menys, i la del meu germà petit (un tio de ciències): perquè ho requereix la perpetuació de l'espècie.

Les tres úniques respostes positives són de ma mare, que no sé si conta: per compartir; La del meu company de pis: per carinyo i companyia; I, finalment, la resposta més sòlida que he rebut: per tenir fills.

Totes les altres em semblen poc convincents o no em serveixen, la qual cosa em fa pensar que dec haver formulat malament la pregunta. Suposo que el que volia preguntar era si és possible tenir parella i mantenir una conversa relativament animada durant anys i més anys i com collons se suposa que es pot gestionar una vida sexual a trenta anys vista.

PD: Per tenir fills, vale, i per què les parelles volen tenir fills?

El contracte

Les brigades a Palestina

Diferents visions sobre la societat comporta diferents maneres de fer solidaritat. Per posar un exemple concret, agafo el de les brigades a Palestina.

Hi ha qui entén que el PSC-PSOE i el PP són dos sectors d'una mateixa patronal, tal i com ho poden ser els demòcrates i els republicans nord-americans. Des d'aquesta perspectiva no es pot esperar cap canvi substancial d'aquests partits cap a Israel. És més, l'enemic són aquests partits i el que representen, i cal combatre'ls per poder avançar. Des d'aquesta visió, es posaria l'accent en prioritzar les brigades de col•lectius locals de solidaritat amb Palestina amb la perspectiva d'anar construint un moviment extens, de base, combatiu i vinculat estretament a l'esquerra transformadora.

D'altra banda hi ha qui no espera res del PSOE ni del PP, però tampoc de la resta de la societat. És la gent que entén que la divisió de classes és sobretot internacional (entre el nord i el sud), que el canvi vindrà dels pobles del sud, i per tant, des d'aquesta visió, caldria centrar-se en ajudar directament la resistència Palestina. Això voldria dir, segurament, prioritzar l'enviament d'escuts humans, acompanyants d'escolars i ambulàncies o promoure la participació d'internacionals en el moviment de desobediència civil palestí.

Finalment hi ha qui entén que el PSC-PSOE i el PP no només representen, sinó que també incorporen classes socials diferents, que a més a més poden tenir interessos que xoquen amb els de les èlits nord-americanes, i que per tant, té sentit buscar el PSC-PSOE i mirar d'empuxar-lo o de pressionar-lo, per a la llarga, aconseguir canviar la seva política vers Israel. Vist així caldria treballar-se les bases socials del tripartit: enviar gent a palestina de forma massiva, amb programes d'intercanvis juvenils, de camps de treball, turisme alternatiu... Alhora que s'envien brigades de progres influents: intel•lectuals, juristes, polítics...

Bé, he de dir que no tinc res clar, ni tan sols si aquestes categories d’anàlisi poden servir de gaire.

Que pagui Pujol!

Com se sap l'esquerra vol defensar els interessos materials dels sectors populars i la dreta els dels més benestants. Llegia l'altre dia que a més a més, entre l'esquerra i la dreta, hi ha un component psicològic que els diferencia. Els primers tendeixen a identificar-se emocionalment amb el dèbil, mentre els segons ho fan amb el poderós.

Com a conseqüència de tot això la dreta culpabilitza els dèbils dels problemes col·lectius i l'esquerra en responsabilitza els poderosos. Molt d'això hi veig en la manera com es planteja la defensa del català, una reivindicació monopolitzada per la dreta nacionalista que ataca l'immigrant (el més dèbil) i el fa responsable del retrocés de l'ús social del català.

Perquè escolta, què passa amb La Vanguardia? Per què és el diari més subvencionat per la Generalitat quan ni tan sols té una versió bilingüe com el Periódico? Què passa amb Hollyood que copa la graella de TV3 al mateix temps que es nega a traduir la seva producció al català? Què passa amb el nivell de fidelitat lingüística tristíssim dels catalanoparlants de la Diagonal cap amunt? Què passa amb l'hegemonia aclaparadora del castellà a Pedralbes i Les Corts? Què passa amb els empresaris, que no contribueixen en res de res a la formació lingüística dels seus treballadors?

Ah no, és clar! A tots aquests, ni tocar-los! La culpa és dels immigrants! Faltaria més!

Racisme popular

L’altre dia vaig anar a una xerrada del Manel Delgado. Si ho vaig entendre bé, sostenia que el racisme, tal i com es manifesta avui als barris treballadors, és bàsicament un recurs ideològic que utilitzen els treballadors menys qualificats per competir amb els treballadors immigrants, per obtenir uns recursos de l’estat del benestar, que en el cas de ser distribuïts en base a criteris objectius, i no pas ètnics, haurien d'anar a parar tots als treballadors immigrants.

Ambdós sectors competeixen per les ajudes socials, els pisos de protecció, les beques als menjadors escolars... I pitjor que tot això, la competència és a la baixa. Perquè els treballadors immigrants, amb el salari mínim de 600 euros que tenim -retingueu aquesta xifra!- pressionen a la baixa els salaris dels llocs de treball menys qualificats.

Efectivament, com diu Manel Delgado, els treballadors immigrants no competeixen amb les classes mitjanes ni altes, i per això, de la Diagonal cap amunt, som tots tan fantàstics i tan políticament correctes (visc a Gràcia, i juro que no he vist una dona amb el vel en els últims 10 anys). No hi competim, és més, ni tan sols els veiem.

Vist així, prosseguia Manel Delgado, el racista visceral, acostuma a ser un treballador putejat, i així és com l’hem de veure per aproximar-nos-hi. Ho he provat amb el darrer racista que m'he trobat a la barra del bar i he de dir que, per primer cop, he pogut mantenir una conversa bastant fructífera. M'he ficat al mig de la conversa, he parlat sense menyspreu, a continuació hem parlat sobre la necessitat de pujar el salari mínim a 1.000 euros, augmentar les inspeccions de treball i al final hem estat d'acord en evitar dividir els assalariats i així apuntar, tots a una, cap als rics.

La consigna

Me n'adono que les persones amb criteri sempre tenen la capacitat de qüestionar-se permanentment el propi treball, sense concessions. L'autocrítica és una capacitat extraordinària i de vegades molt emotiva.

Així ho vaig sentir fa poc, quan un insubmís m'explicava, impertèrrit, que havien fracassat, perquè l’havien cagat amb la consigna. És més, considerava que el moviment va ser contraproduent pels objectius que volia assolir, això és, debilitar l’exèrcit i la capacitat d’intervenció de l’Estat en conflictes armats.

L’argumentació és que la consigna "Insubmissió!" va accelerar la professionalització de l’exèrcit, amb tot el que això suposa d’increment de pressupostos, i per tant del poder de l’exèrcit i la fina línia que el separa del complex militar industrial. D'altra banda, va incrementar la capacitat de l’Estat per intervenir en conflictes armats, donat que mobilitzar tropes professionalitzades té un cost social molt menor que fer-ho amb tropes de lleva.

Vint anys després, el mateix insubmís es pregunta si el moviment contra la guerra d’Iraq no l'ha cagat també amb la consigna. Vam guanyar la principal consigna, la "Retirada de les Tropes", però a continuació ZP va incrementar les tropes a l’Afganistan, sense cap oposició.

Quina hauria d'haver estat la consigna? Segurament alguna de més garantista, per exemple, exigir un referendum abans d’entrar en conflicte. O no, no n’estic segur, en tot cas, volia parlar sobre la importància d’encertar la consigna.