Els bombardejos a Libia i l'islamisme polític antiimperialista

M'he pres la molèstia de consultar què diu l'islamisme polític antiimperialista. En primer lloc Nasrallah (Hezbolah), ahir 22 de març, repassa tot l'escenari de les revoltes, i toca també el tema de Libia i llença tres idees: 1) que la inacció dels països àrabs és el que permet la intervenció occidental. 2) Que aquesta intervenció obra les portes a que se'n succeeixin d'altres. I 3), saluda els revolucionaris libis i s'ofereix a ajudar-los amb el que pugui. Per la seva banda els Germans Musulmans d'Egipte, en un comunicat del mateix dia, centren la crítica contra Gaddafi i tots els dictadors i, de meś a més, els adverteix que si ataquen els seus propis pobles seran liquidats pels rampinyaires d'occident. Pel que fa als mitjans d'informació, Al-Jazeera obra en portada anunciant que els bombardejos frenen l'ofensiva de Gadaffi sobre Misrata i dona per bona la versió aliada (24 de març). El mateix dia Al-Manar (la TV de Hezbolah) explica en una insípida i solitària notícia que els combats a Libia continuen. El PIC (l'òrgan semi-oficial de Hamàs) no menciona res sobre els bombardejos de Libia. Al carrer, pel que jo sé, no hi ha manifestacions contra els bombardejos a Libia enlloc. I això contrasta amb les massives manifestacions per l'Iraq (2003) i Palestina (2001 i 2009).

Amb tot això vull dir que per mi hem de denunciar la connivència dels nostres governs amb els dictadors, la seva hipocresia, el seu militarisme i el seu cinisme. I hem d'estar atents i vigilants amb els excessos dels ianquis i sobretot del furercito del Sarkozy. Però no hem de permetre que aquest tema ens fracturi, ni tampoc hem de permetre perdre la credibilitat davant la nostra gent, perquè a mi em sembla probable que aquesta intervenció militar sí serà breu i sí es limitarà a castigar aèriament l'exèrcit de Gaddafi, bàsicament.

Aquesta guerra contra Gaddafi sembla un moviment tàctic (propagandístic bàsicament) dels EUA per estar en millor posició per afrontar els tres reptes més importants que se'ls hi plantejen en el nou escenari que es dibuixa: el primer, influir en el nord d'Àfrica. Però atenció, perduda la joia de la corona (Egipte), aquesta influència es dirimirà en un camp més democràtic, i jo crec que els iankis ho han acceptat, perquè no hi ha més remei i planifiquen sota aquest supòsit. Dos, la guerra de veritat, on s'hi juguen el futur com a potència hegemònica, per on reserven les seves debilitades forces (toves i dures) i a on alinien els seus moviments tàctics, que és el manteniment per tots els mitjans de l'estatu quo a la península aràbiga (inclús si això requereix la guerra contra Iran). I tres, vetllar pels interessos d'Israel, ara més que mai l'únic aliat poderós i fiable de la zona.

La intervenció a Libia, si finalment és una guerra humanitària propagandista i no pas una nova Afganistan, reforça la posició dels ianquis en aquests tres reptes, perquè es penja la medalla de demòcrata per influïr políticament i perquè senta un precedent d'intervenció militar humanitària (aquest cop real a ulls de la majoria), que els situa millor per intervenir a Síria o Iran. I França, doncs segurament és per una qüestió electoralista i no sembla que l'Obama els deixarà fer el piròman per Líbia (hi ha masses coses en joc com per cremar-se a Líbia). Per tant no caiem en la seva trampa, no diguem d'entrada que això serà un nou Afganistan, que acabarà amb ocupació, que tot és pel petroli libi, ni que els àrabs tancaran files amb Gadaffi, perquè per ara res ho fa pensar. Diguem que és una guerra propagandista a la qual no ens podem oposar frontalment, per respecte al poble libi, però que tampoc podem recolzar, perquè serveix a una estratègia regional imperialista. I per tant hem de fer com Hamas, Hezbolah i aquests, no fotre'ns de cul amb la intervencio, no fer-ne el caball de batalla, i passar bastant d'aquest tema de Libia perquè és una trampa, i centrar-nos en Yemen i sobretot Bahrein que aquí sí que no hi ha trampa i és on està la qüestió central ara mateix.

Si no ho fem, i el temps ens treu la raó, quedem com uns irresponsables, perdem credibilitat, i per això mateix, l'objectiu propagandístic de la seva guerra surt reforçat. A més no podem fer com ells, que utilitzen els pobles com a peces d'escacs en el taulell geopolític. Molts discursos esquerranosos destilen un sectarisme que espanta. Sobretot perquè la lluita de la majoria d'àrabs no és per la revolució socialista, ni res d'això, la majoria volen capitalisme, islam i democràcia. Com els turcs que el seu màxim objectiu és entrar a la UE, i viure com nosaltres. Encara no he vist ni una sola bandera ianqui, europea o israeliana cremada.

Dic tot això amb prudència perquè son temes molt dramàtics i perquè evidentment no n'estic segur. És només el que em sembla.

Bons pensaments, bones paraules, bones accions

Quan va nèixer el meu fill em va preguntar la meva nòvia què era el més important que li volia transmetre. Hi he donant voltes, i resulta que l'altre dia llegint una entrevista vaig trobar les paraules que ho resumeixen: bons pensaments, bones paraules, bones accions.

Es tracta de l'anunciat que concentra la moral zoroastrista, una religió antiquíssima d'origen persa, que per cert, desconec absolutament. Tampoc sé quina interpretació en fa d'aquestes paraules, però la meva seria la següent:

• Bons pensaments: és a dir, salut mental. Autoestima, alegria de viure i esperit crític.
• Bones paraules: és a dir, comunicar-se amb els demés. Dir les coses, dir-les bé i escoltar.
• Bones accions: esforçar-se. Per més carrossa que soni, que escencial és l'esforç! Generositat, coratge i rebeldia, especialment en els temps que corren.

I com es transmet tot això? Doncs suposo que l'impuls inmediat és donar la tabarra ad infinitum, però molt em penso que, per variar, el que més compta és l'exemple.

Tot plegat però, condicionat a la meva més profunda creença en relació a l'educació domèstica: que tot el que creguem i projectem en els nostres fills, ha d'estar subordinat al dificilíssim objectiu d'evitar amargar-lis la vida.

Egipto y la democracia islámica

A quienes recurren a la islamofobia para no reconocer las revoluciones democráticas del mundo árabe, quiero recordarles una obviedad a menudo olvidada: el islam y la democracia son compatibles, como lo prueban los 310 millones de musulmanes en el mundo que se organizan en sistemas democráticos. La democracia cristiana, en los gobiernos de Alemania o Catalunya, es tan legítima como la democracia musulmana que hay en Turquía o Indonesia. Los opositores Hermanos Musulmanes de Egipto y el Ennahda de Túnez hace décadas que luchan contra la dictadura y el terrorismo, de cualquier signo.

Que la democracia no se puede exportar con cazabombarderos, ni en Afganistán ni en Irak, ni en ningún lugar. Y que la paz entre los pueblos se construye entre pueblos libres, jamás con dictadores sostenidos por la UE, Israel y Estados Unidos.

Nadie podrá robar a los egipcios y tunecinos su revolución democrática, porque se la han ganado a pulso sin esperar a que el dictador muera en la cama. Que ningún mensajero del miedo -de ésos que esconden interesses pueriles e inconfesables- nos robe a nostros la esperanza en lograr un mundo en paz.

El pueblo unido jamas sera vencido: análisis sobre Egipto

Si algo demuestran las intifadas de Túnez y Egipto, es que el título de este artículo esta más vigente que nunca. Especialmente la revolución egipcia, el pueblo egipcio confrontado a unos terribles desafíos, a unas terribles y dramáticas consecuencias esta saliendo adelante con la unidad y la firme voluntad de luchar por su libertad con la misma firmeza que han resistido a los ataques de los esbirros del régimen en la Plaza Tahrir. Su victoria, basada en la unidad y la voluntad, esta desmintiendo a todos aquellos mediocres, oportunistas, filosionistas que han aprovechado la ocasión para vomitar toda su islamofobia y prepotencia trasnochada frente a los cambios históricos que el mundo esta viviendo desde hace ya unos años. La victoria del pueblo egipcio significa la derrota de todos ellos, que en nuestra casa lamentablemente son unos cuantos y sobre todo con poder; es la derrota de los discursos de que “los pueblos árabes no están preparados para la democracia”; es la derrota del “Eje del Bien” que ve como sus aliados comienzan a caer o a tener que hacer concesiones a los deseos de libertad y dignidad de sus pueblos; es la derrota de AlQaida, de su ideología y métodos; es la derrota de Israel que lleva años planificando con el régimen de Mubarak sus agresiones a otros pueblos árabes de la región.

El pueblo egipcio esta dando todo un ejemplo, como antes lo ha hecho el pueblo tunecino, de madurez, de disciplina, de autoorganización, de decisión que actuando siempre y en cada momento, en los más difíciles, de forma pacifica, masiva y unida están haciendo historia en la lucha de los pueblos por su libertad. Los apoteósicos momentos vividos en la Plaza Tahrir y otros lugares y ciudades de Egipto demuestran que los cambios sociales profundos son posibles y son posibles con una cuota de sufrimiento y dolor alto pero menor cuando se producen y son protagonizados por el pueblo unido y no por autoproclamadas vanguardias, o por golpes de Estados sean del color que sean, por más que el desafío sea grande como es en el caso de Egipto. El ejemplo de Egipto y Túnez también nos muestra el papel fundamental de la juventud y de las nuevas tecnologías, de los medios de comunicación comprometidos y honestos; y también nos muestran la necesidad de organizaciones políticas, sindicales, culturales, sociales….autónomas, semiclandestinas y clandestinas que durante décadas han aportado el sacrificio de centenares de militantes que con su sangre, torturas sufridas, exilios han ido erosionando estos regímenes, que en los momentos culminantes de ambas revoluciones han puesto por encima de sus intereses partidistas la unidad de acción, coordinación que a su vez van a ser cruciales para la profundización y consolidación de los procesos de democratización, de libertad y dignificación en marcha; ellos también merecen un homenaje en estos momentos y un reconocimiento que sin duda alguna sus pueblos les están haciendo.

Pepe Nieto

Activista pro Derechos Humanos en la zona del Magreb con la organización Sodepau

Deseducar-se, primer pas per educar

Ressenya del llibre Bésame Mucho, de Carlos González

Si el que entens per una bona educació és que el teu fill sàpiga anglès i informàtica abans de deixar els panyals, prefereixi el ganivet i la forquilla a la teta i obeeixi tot el que li dius sense rexistar, aquest no és el teu llibre. Si a més, vols fardar davant d'amics i familiars de com traga fruites i hortalisses dels cinc continents i de lo ràpid que ha après a dormir solet, aquest tampoc és el teu llibre. Fet aquest avís inicial passo a explicar el llibre.

Bésame mucho m'ha fet recordar quan vaig prendre consciència sobre el masclisme. Es tracta d'una analogia una mica plasta d'explicar, però em sembla molt adequada, així que seré breu: qui més qui menys és conscient que la ideologia dominant (de dretes i patriarcal) impregna la nostra cultura i organització social, que al seu torn, moldegen les nostres estructures mentals. Per això, sabem que combatre el masclista-que-tots-portem-dintre és difícil i requereix d'un llarg procés de deseducació, que implica qüestionar-se i rebutjar dia a dia la mentalitat que ens han inculcat. Paradoxalment, i això és el que volia ressaltar, parem poca atenció a la influència que exerceix aquesta mateixa ideologia sobre la pediatria i la manera com ens relacionem amb els crius.

Bésame Mucho afronta aquesta qüestió i posa genialment de relleu els principis d'ordre, jerarquia, egoistes i "adultocèntrics" que subjauen en el repertori de teories pediàtriques a l'ús: posar límits als crius, entrenar-los per dormir sols, endurir-los deixant-los plorar sense consol, educar-los en la frustració, forjar-los a base d'hàbits i rutines, etc. No obstant, l'argumentació no és academicista, sinó que recorre constantment al sentit comú, a la lògica aplastant i al sentit de l'humor (el tio és un cachondo) per fer aflorar aquesta crítica quan aborda -agafant el toro per les banyes- aquells temes que més ens preocupen i que estructuren el llibre: els primers mesos, les ploreres, l'alimentació, el descans, el control d'esfínters, l'autonomia, la personalitat... Tot això acompanyat d'una documentadíssima bibliografia científica i un exquisit domini de la història de la disciplina pediàtrica.

No estic segur que Carlos González (Hospitalet, pare de quatre fills i pediatra de l'Hospital de Sant Joan de Déu) estigués gaire d'acord amb la manera com presento el seu llibre. Ell tracta els temes d'una manera molt pràctica i s'expressa de forma gens ideològica. En tot cas, em sembla molt bé que ho faci així, perquè els seus llibres han esdevingut best sellers i amb els pediatres de la seva corda (com la Rosa Jové) estàn aconseguint arribar massivament als pares i mares joves, constituint un dels pocs fenòmens per a l'esperança en els temps que corren. Diguem-ho doncs, per acabar, amb les seves paraules: "aquest llibre explica com criar amb amor i respecte, tal i com han fet sempre les nostres àvies".

Adjunto un fragment on se'n fot de la teoria de "posar límits" per si voleu fer un tast i també el llibre complet. Que ruli!

Cap a una Padania catalana?

El novembre de 2003 es celebraven eleccions al Parlament i gràcies a l'avenç espectacular d'ERC es va poder formar el primer tripartit "d'esquerres i catalanista" que va desallotjar la dreta del poder. Pocs mesos després ERC va quedar a només 180.000 vots de CiU en les eleccions a les Corts espanyoles. En aquells moments, molts vam creure possible arrebatar l'hegemonia del catalanisme a la dreta nacionalista.

Penso que amb aquest objectiu -el de contruir un catalanisme d'esquerres hegemònic- i en aquell context -el d'una dreta força debilitada-, partint d'una visió leninista de la qüestió nacional, semblava oportú apostar per un projecte d'Unitat Popular centrat en les consignes d'independència i socialisme. A grans trets Lenin considerava irrenunciable el respecte al dret a l'autodeterminació dels pobles. No obstant, creia adequat dedicar més esforços a aquest assumpte en la mesura en què la reivindicació nacionalista jugués a favor de l'avenç de les esquerres, i penso que a desembre de 2004 aquest era el cas.

Ara bé, ha plogut molt des d'aleshores. És més, ha plogut tant que ens trobem a les portes d'una situació inversa: no només hem perdut la senyera, fins i tot podem perdre l'estelada. Perquè és probable que Reagrupament sigui alguna cosa més que el PI (atenció amb el Laporta), i que sigui capaç de capitalitzar la reivindicació independentista, de tornar a CiU a la Generalitat, i de fer aflorar la xenofòbia en el discurs dominant independentista.

Arribats al cas, podrem seguir teoritzant fins a la sacietat que les lluites per la independència i el socialisme van indisolublement lligades, però els fets i el que es percebrà al carrer serà tot el contrari: que la reivindicació nacional és un terreny on la dreta se sent còmoda perquè és capaç de capitalitzar-la.

Si efectivament avancem cap a una Padània catalana (o cap a una Flandes o Eslovenia a la catalana) per mi seria bò i convenient que l'Esquerra Independentista batalli durament per recuperar la bandera independentista, ara bé, el programa de la Unitat Popular hauria de replantejar-se el pes, i fins i tot l'oportunitat, de la reivindicació independentista.

Enllaços relacionats

• Carretero dóna la benvinguda a l'extrema dreta catalana
• Carretero posa Catalunya a disposició de l'exèrcit nordamericà
• Carretero aposta per un govern de Mas, abans que de Montilla.

Les brigades a Palestina

Diferents interpretacions sobre la societat comporta diferents maneres de fer solidaritat. Per posar un exemple concret, agafo el de les brigades a Palestina.

Hi ha qui entén que el PSC-PSOE i el PP són dos sectors d'una mateixa patronal, tal i com ho poden ser els demòcrates i els republicans nord-americans. Des d'aquesta perspectiva no es pot esperar cap canvi substancial d'aquests partits cap a Israel. És més, l'enemic són aquests partits i el que representen, i cal combatre'ls per poder avançar. Des d'aquesta visió, es posaria l'accent en prioritzar les brigades de col•lectius locals de solidaritat amb Palestina amb la perspectiva d'anar construint un moviment extens, de base, combatiu i vinculat estretament a l'esquerra transformadora.

D'altra banda hi ha qui no espera res del PSOE ni del PP, però tampoc de la resta de la societat. És la gent que entén que la divisió de classes és sobretot internacional (entre el nord i el sud), que el canvi vindrà dels pobles del sud, i per tant, des d'aquesta visió, caldria centrar-se en ajudar directament la resistència Palestina. Això voldria dir, segurament, prioritzar l'enviament d'escuts humans, acompanyants d'escolars i ambulàncies o promoure la participació d'internacionals en el moviment de desobediència civil palestí.

Finalment hi ha qui entén que el PSC-PSOE i el PP no només representen, sinó que també incorporen classes socials diferents, que a més a més poden tenir interessos que xoquen amb els de les èlits nord-americanes, i que per tant, té sentit buscar el PSC-PSOE i mirar d'empuxar-lo o de pressionar-lo, per a la llarga, aconseguir canviar la seva política vers Israel. Vist així caldria treballar-se les bases socials del tripartit: enviar gent a palestina de forma massiva, amb programes d'intercanvis juvenils, de camps de treball, turisme alternatiu... Alhora que s'envien brigades de progres influents: intel•lectuals, juristes, polítics...

Bé, he de dir que no tinc res clar, ni tan sols si aquestes categories d’anàlisi poden servir de gaire.