Racisme popular

L’altre dia vaig anar a una xerrada del Manel Delgado. Si ho vaig entendre bé, sostenia que el racisme, tal i com es manifesta avui als barris treballadors, és bàsicament un recurs ideològic que utilitzen els treballadors menys qualificats per competir amb els treballadors immigrants per obtenir més recursos de l’estat del benestar. Perquè si aquests fóssin distribuïts atenent només a criteris objectius, i no pas ètnics, haurien d'anar a parar tots als treballadors immigrants.

Ambdós sectors competeixen per les ajudes socials, els pisos de protecció, les beques als menjadors escolars... I pitjor que tot això, la competència és a la baixa. Perquè els treballadors immigrants, amb el salari mínim de 600 euros que tenim -retingueu aquesta xifra!- pressionen a la baixa els salaris dels llocs de treball menys qualificats.

Efectivament, com diu Manel Delgado, els treballadors immigrants no competeixen amb les classes mitjanes ni altes, i per això, de la Diagonal cap amunt, som tots tan fantàstics i tan políticament correctes (visc a Gràcia, i juro que no he vist una dona amb el vel en els últims 10 anys). No hi competim, és més, ni tan sols els veiem.

Vist així, prosseguia Manel Delgado, el racista visceral, acostuma a ser un treballador putejat, i així és com l’hem de veure per aproximar-nos-hi. Ho he provat amb el darrer racista que m'he trobat a la barra del bar i he de dir que, per primer cop, he pogut mantenir una conversa bastant fructífera. M'he ficat al mig de la conversa, he parlat sense menyspreu, a continuació hem parlat sobre la necessitat de pujar el salari mínim a 1.000 euros, augmentar les inspeccions de treball i al final hem estat d'acord en evitar dividir els assalariats i així apuntar, tots a una, cap als rics.