El novembre de 2003 es celebraven eleccions al Parlament i gràcies a l'avenç espectacular d'ERC es va poder formar el primer tripartit "d'esquerres i catalanista" que va desallotjar la dreta del poder. Pocs mesos després ERC va quedar a només 180.000 vots de CiU en les eleccions a les Corts espanyoles. En aquells moments, molts vam creure possible arrebatar l'hegemonia del catalanisme a la dreta nacionalista.
Penso que amb aquest objectiu -el de contruir un catalanisme d'esquerres hegemònic- i en aquell context -el d'una dreta força debilitada-, partint d'una visió leninista de la qüestió nacional, semblava oportú apostar per un projecte d'Unitat Popular centrat en les consignes d'independència i socialisme. A grans trets Lenin considerava irrenunciable el respecte al dret a l'autodeterminació dels pobles. No obstant, creia adequat dedicar més esforços a aquest assumpte en la mesura en què la reivindicació nacionalista jugués a favor de l'avenç de les esquerres, i penso que a desembre de 2004 aquest era el cas.
Ara bé, ha plogut molt des d'aleshores. És més, ha plogut tant que ens trobem a les portes d'una situació inversa: no només hem perdut la senyera, fins i tot podem perdre l'estelada. Perquè és probable que Reagrupament sigui alguna cosa més que el PI (atenció amb el Laporta), i que sigui capaç de capitalitzar la reivindicació independentista, de tornar a CiU a la Generalitat, i de fer aflorar la xenofòbia en el discurs dominant independentista.
Arribats al cas, podrem seguir teoritzant fins a la sacietat que les lluites per la independència i el socialisme van indisolublement lligades, però els fets i el que es percebrà al carrer serà tot el contrari: que la reivindicació nacional és un terreny on la dreta se sent còmoda perquè és capaç de capitalitzar-la.
Si efectivament avancem cap a una Padània catalana (o cap a una Flandes o Eslovenia a la catalana) per mi seria bò i convenient que l'Esquerra Independentista batalli durament per recuperar la bandera independentista, ara bé, el programa de la Unitat Popular hauria de replantejar-se el pes, i fins i tot l'oportunitat, de la reivindicació independentista.
Enllaços relacionats
3 comentaris:
Hola,
No sé si has vist que els d'unitat Nacional catalana (ultradreta catalan) van emetre un comunicat donant suport a Reagrupament i cridants els seus militants a integrar-se a la nova formació. I en Carretero els ha acceptat.
Fan por.
Doncs jo no estic totalment d'acord, potser si la independència es quelcom sentimental, però al meu parer hi ha quelcom més.
Me explico, jo vull ser de esquerres però no vull ser espanyol, no per una animadversió als espanyols, que tinc amics, si no com una conseqüència lògica de viure a Catalunya.
Crec que dir que podem ser de esquerres, amb qualsevol sistema de divisió territorial es un error.
També conec gent que es diu de esquerres que es molt espanyola i que prioritzen en la seva estratègia l’àmbit espanyol per sobre del català.
Tampoc hem sembla raonable, que per què surti un partit com reagrupament sigui el final de la esquerra dintre del independentisme, es fer una màxima d’un fet, la caiguda de ERC.
La esquerra en general, sobre tot la extraparlamentària sempre a estat igual, un reducte també de sentiments de canvi del sistema, però la realitat es que el capitalisme cada cop es més fort i si cau serà per la seva pròpia cobdícia que no per un enfrontament directe amb ell.
Que per intentar canviar el sistema o fer-lo mes feble prioritzem la unió de totes les esquerres de l'estat espanyol, europa, el mon, doncs potser si, ja que els enemics si que son globals.
Peró jo vull ser de Esquerres i Català.
Comentari de Gijey:
Ei Suleiman,
Jo penso que en fas un gra massa de ragrupament. Per mi, aquest partit, salvant les distàncies perquè és una escissió amb polítics professionals, té molt de semblant a ciutadans. Els partits del sistema, indepes, españols, d'esquerres, dretes... quan arriben al poder només xupen i xupen calers, i això és el que fa que molta gent s'animi a un nou partit que parla de llistes obertes, ideals independentistes.... Però el poder real no està donant suport a Carretero, el mikimoto i el cardús són dos figurilles però no hi ha més, la burgesia continua insatalada a CIU i PSC i això és molt difícil que canvii. Com tu deies, tot això és una estratègia d'un sector de la burgesia, CIU, per desbancar el tripartit. Però si ens remuntem al moment del primer tripartit, la burgesia estava una mica preocupada amb l'ascens d'ERC i ICV i es parlava molt seriosament de la sociovergència. Vull dir que tot això és una qüestió de tàctica, no d'estratègia, la burgesia catalana no vol la independència ni a curt ni a mitjà termini i reagrupament serà un partit marginal, com EA o Aralar a euskadi per posar un exemple, que pot fer caure el tripartit però que no marcarà l'agenda en les polítiques importants on PSC i CIU faran pinya, com l'estatut, la llei d'educació, l'impost de transmissions...
Publica un comentari a l'entrada