Deseducar-se, primer pas per educar

Ressenya del llibre Bésame Mucho, de Carlos González

Si el que entens per una bona educació és que el teu fill sàpiga anglès i informàtica abans de deixar els panyals, prefereixi el ganivet i la forquilla a la teta i obeeixi tot el que li dius sense rexistar, aquest no és el teu llibre. Si a més, vols fardar davant d'amics i familiars de com traga fruites i hortalisses dels cinc continents i de lo ràpid que ha après a dormir solet, aquest tampoc és el teu llibre. Fet aquest avís inicial passo a explicar el llibre.

Bésame mucho m'ha fet recordar quan vaig prendre consciència sobre el masclisme. Es tracta d'una analogia una mica plasta d'explicar, però em sembla molt adequada, així que seré breu: qui més qui menys és conscient que la ideologia dominant (de dretes i patriarcal) impregna la nostra cultura i organització social, que al seu torn, moldegen les nostres estructures mentals. Per això, sabem que combatre el masclista-que-tots-portem-dintre és difícil i requereix d'un llarg procés de deseducació, que implica qüestionar-se i rebutjar dia a dia la mentalitat que ens han inculcat. Paradoxalment, i això és el que volia ressaltar, parem poca atenció a la influència que exerceix aquesta mateixa ideologia sobre la pediatria i la manera com ens relacionem amb els crius.

Bésame Mucho afronta aquesta qüestió i posa genialment de relleu els principis d'ordre, jerarquia, egoistes i "adultocèntrics" que subjauen en el repertori de teories pediàtriques a l'ús: posar límits als crius, entrenar-los per dormir sols, endurir-los deixant-los plorar sense consol, educar-los en la frustració, forjar-los a base d'hàbits i rutines, etc. No obstant, l'argumentació no és academicista, sinó que recorre constantment al sentit comú, a la lògica aplastant i al sentit de l'humor (el tio és un cachondo) per fer aflorar aquesta crítica quan aborda -agafant el toro per les banyes- aquells temes que més ens preocupen i que estructuren el llibre: els primers mesos, les ploreres, l'alimentació, el descans, el control d'esfínters, l'autonomia, la personalitat... Tot això acompanyat d'una documentadíssima bibliografia científica i un exquisit domini de la història de la disciplina pediàtrica.

No estic segur que Carlos González (Hospitalet, pare de quatre fills i pediatra de l'Hospital de Sant Joan de Déu) estigués gaire d'acord amb la manera com presento el seu llibre. Ell tracta els temes d'una manera molt pràctica i s'expressa de forma gens ideològica. En tot cas, em sembla molt bé que ho faci així, perquè els seus llibres han esdevingut best sellers i amb els pediatres de la seva corda (com la Rosa Jové) estàn aconseguint arribar massivament als pares i mares joves, constituint un dels pocs fenòmens per a l'esperança en els temps que corren. Diguem-ho doncs, per acabar, amb les seves paraules: "aquest llibre explica com criar amb amor i respecte, tal i com han fet sempre les nostres àvies".

Adjunto un fragment on se'n fot de la teoria de "posar límits" per si voleu fer un tast i també el llibre complet. Que ruli!